L’altre dia en Xavi em va dir que el català era un llengua que li feia molta gràcia (la seva llengua materna, per cert), perquè tenia paraules molt boniques, expressives, que les feia servir per “jugar”, per fer broma, per riure’s de la llengua.

Deia que el català no és una llengua seriosa, no apta per doblar pel·lícules americanes on l’Arnold  Schwarzenegger digui coses com: “more’t cabró!”. En canvi, afirmava que el castellà sí que era adequat.

Això em sona. Abans de la Reinaxença molts escriptors no volien escriure en català perquè deien que no era una llengua culta, que era una llengua d’anar per casa, fins que uns Verdaguers, Ollers i Guimerans la van posar al nivell que li corresponia.

Xavi, no juguis tant i valora més aquest tresor que tens.

No ho sé. En Jordi Bilbeny, al seu llibre Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya pretén demostrar la catalanitat del personatge, que tot i contenir alguns arguments mal fonamentats o fins i tot falsos, d’altres tenen prou sentit.

Avui se m’ha acudit buscar d’on li venia el nom a l’illa Montserrat, situada al mar del Carib i pertanyent al Regne Unit; efectivament, Cristòfor Colom va batejar aquesta illa amb el nom de la patrona del nostre país, i per què va escollir aquest nom, el “genovès”?

Aquí teniu part d’un article d’en Maragall, de fa un segle -crec que avui dia seria igualment vàlid. El títol original és La independència de Catalunya. Cal tenir en compte que no tenia per què ser una independència política, el que defensava Maragall; pel que diu, sembla que es refereix més a una independència “cultural”.

A Madrid s’han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment
intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo,
assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als
nostres escriptors i artistes, els adulen, s’aprofiten de la seva susceptibilitat per
qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els
hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa
reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per
viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: «Si em
tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació
estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i d’aquest profit?» Està bé no
privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I
sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en què a
Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la
nostra independència intel·lectual. Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros,
invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya. Això
és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir
res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè an
aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística
que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps
plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan
superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella
tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens
fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit
nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans,
siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó
en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català.
Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit
català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan
grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a
un interès massa petit.

De vegades hom no s’adona del poder que poden tenir els mitjans de comunicació, i es comenta de vegades que els diaris diuen mentides, publiquen falses estadístiques, etc, però en general ens ho creiem tot.

És una llàstima que els periodistes de La Contra de la Vanguardia posin en boca de gent coses que no han dit, perquè això ho llegiex molta gent; en canvi, el que no es llegeix ningú és la rèplica del dia següent de la persona a qui van entrevistar dient que ell no havia dit certa frase.

Sí que era feliç, sí, l’Octavi de Romeu, que predicava com s’havia de fer per a trobar la felicitat i ell feia el contrari.

En Xènius en fa broma al glosari de 1909, en una glosa d’un 26 de novembre. Explica que segons l’Octavi de Romeu la felicitat es troba en viure una “vida quieta i laboriosa”, amb “racons ben cuidats”, prestant atenció als petits detalls quotidians.

Dit això, el sr. de Romeu va anar a una agència de viatges per comprar un bitllet i anar als “confins de l’Àsia”.

He de reconèixer que el blog no ha anat el 100% cap a on inicialment havia d’anar. La majoria dels articles volen relacionar-se amb l’estil de Xènius al seu Gloasri, els seus temes i la seva periodicitat de publicació.  Anem tirant.

Que hi ha poesies? Que hi ha articles d’altres autors? Tampoc es tracta d’imitar completament.

Avui, un vell amic ens deixarà fruir d’una de les seves poesies

El món és un seguit

de canvis, en tot sentit

les coses es transformen.

Lo que sembla esfumat

varia de compàs

segons el ball que toquen.

 

Això ens ve al cas,

bo i contemplant el pas

en llarga ristallera,

de tot un personal

calmós i aguantant

en plena carretera.

 

Són uns nous penitents

van en cotxes lluents

i amb molta paciència,

implorant els favors

dels aires i les clarors

que animen l’existència.

 

Moderna processó,

perseguint l’il·lusió

que a la ciutat hi manca,

arrancant i parant,

tal com es feia abans

en els carrers i places.

 

Deixem devocions

com actes carrinclons,

corregides i augmentades

les veiem a tornar.

L’adagi ja ho diu clar:

“si no vols brou, tres tasses”.

 

L’avi Lluís

Si ets molt del Barça has d’escoltar en Puyal. És molt bo, fa vibrar l’aficionat d’allò més. He escoltat alguna altra vegada Rac1 i no té ni punt de comparació; en Joaquim Maria és insubstituïble.

Hom pot pensar que no se l’ha d’escoltar perquè va amb el Barça. Doncs bé, llavors no l’escoltis. I parla tant bé el català… fa goig.

En fi, Quim, gràcies pels moments d’emoció que ens fas viure.

Mira que diu aquest, sobre en Puyal:

Recordo moments que em fan posar la pell de gallina en representar-me’ls en la veu i l’expressivitat d’en Puyal. Recordo moments tristos, també. Però sobretot recordo la plenitud de viure’ls, amb tanta altra gent, a través del seu mestratge.
Per als qui hem treballat intentant transmetre el sentit comunicatiu i l’experiència única de conèixer la complexitat, la riquesa i la dolcesa; la fermesa, la varietat i la senzillesa d’una llengua, en Puyal és un mestre, sí, però també és un company, un recurs, un estímul…, l’eina que demostra que la llengua, culta i vulgar, és útil i entenedora i per a tothom.
En el món del periodisme més malbaratat, l’esportiu, Puyal se’ns mostra paleta i manobre. Elegant i respectuós. Espontani i incisiu. Comprensiu i crític. Periodista amb criteri. Ciutadà que es mulla des del seu lloc.

Encara n’hi ha més: http://www.vilaweb.cat/misc/pdf/?url=http%3A%2F%2Fblocs.mesvilaweb.cat%2Fnode%2Fview%2Fid%2F30889%2Fpdf%2F1&filename=mesvilaweb_post_30889

Recórrer amb bici la Ciutat Vella, les Rambles, la Catedral, la Plaça sant Jaume, el Passeig Marítim, la Barceloneta, el Port Vell, Drassanes, el Raval… Un diumenge de novembre, a la tarda. Un garbuix de cultures acudeix al carrer, barrejats amb els autòctons; els edificis vells, amb els nous, la diversitat: un món.

Amb bici, per Barcelona.

Són les 6 del matí, i l’àvia ja és llevada. Cap a dos quarts de set, surt de casa, i puja cap al cementiri; va a veure en Ramonet. Ja fa un any i mig que la va deixar, sola, a la seva freda casa del carrer del Carme. No li porta flors, per què portar-n’hi?

Hi arriba a les 7 en punt, entra i treu un rosari. Ahir va venir la família a casa, van menjar penellets, que havia fet ella, amb l’ajuda dels néts -que trempats-. Vindran avui a veure l’avi?

Per fi arriba al lloc, seu. No té pressa, ningú l’espera. Troba a faltar en Ramonet, i plora, però de seguida es fa forta i es consola. No vol marxar i marxa. Arriba a casa, seu a la butaca, mentre espera la seva hora. Té fred.