Quines barbes!

 Extret de la revista universitària novadiagonal, núm. 53, escrit per en Fafa

És sorprenent la diversitat de barbes
que es passegen per les facultats. Tots
tenim son quan ens llevem, tots fem
la mateixa cara. Com que possiblement
no ens fa falta afaitar-nos a diari, lògicament
no ho fem. Però com que no ho fem cada
dia, no ens hi acostumem: un no s’afaita quan
toca fer-ho, i, quan no ho fa, surt barba. Cal
saber que la barba té una duració mínima de
vint-i-quatre hores. És a dir, que un cop al carrer
de bon matí no hi ha marxa enrera: la barba
no t’abandona fins l’endemà. Observant una
mica les barbes, m’entren ganes de descriureles
extensament, però com que aquí no pretenc
fer-ne un estudi sociològic, les comentaré (no
totes, que no acabaríem) de forma breu i general.
Això sí, seguint un ordre, el cronològic.
Comencem:
Un espera fervorosament l’arribada de pèl a
la cara. Com que li fa tanta il·lusió, li fa pena de
desprendre-se’n. Per això se’n deixa una mica,
com a rastre, com a mostra. L’exemple més conegut
és el de les patilles. Aquesta situació és la
més efímera. És la pròpia d’aquells que s’estrenen
en el món de les barbes.
Més tard, el pèl es deixa veure més, i també
amb més freqüència. Durant aquesta etapa hi
ha qui es deixa barba rància per a presumir-ne.
Però, com diu el costumari català, d’on no n’hi
ha no en raja. Aquest segon cas és fàcil de detectar:
per comprovar-ho només cal observar
les zones llises de la cara. Realment se’n troben
molts, de deserts pelats! Així, es pot entendre
que la manera com un porta la barba està
molt pensada, tret del cas que algú no fos capaç
d’afaitar-se durant un parell de setmanes,
fet bastant extraordinari. Tan extraordinari, que
hauríem de dir que seria el cas d’algú que fos
capaç de no afaitar-se durant un parell de setmanes.
Total, que seria un error preguntar a un
company de classe: has vist què portes a la cara,
has vist què t’ha passat?!
El següent supòsit de barba sol ser el menys
vist. És el cas de la barba formal, elegant. Una
barba coherent amb el seu nom, declarada barba
de per si. És la clàssica barba que va d’orella
a orella passant per sota la mandíbula, per
l’anomenda barbeta (s’entèn perquè) i pel bigoti.
És la menys vista perquè té tres requisits.
jordi fàbrega | econòmiques ub
El primer és densitat, abundància, i, com que
això no està a l’abast de tothom, és un requisit
força exclusiu. El segon requisit és la voluntat
de cuidar-la. Suposo que tothom entendrà
que una barba elegant no es pot portar despreocupada.
Alerta, això tampoc significa que
la barba s’hagi de pentinar! El tercer i últim
requisit és que el propietari ha d’acceptar-la i
assumir-la. Acceptar-la és molt fàcil, significa
no matar-la. Assumir-la no ho és tant: és estimar-
la sabent que el representa a ell mateix,
perquè la barba no és com un paraigües, que
es fa servir només quan plou. No és tampoc
un barret, que es penja quan s’entra a un lloc
cobert… per això mateix aquest tipus de barba
és el més permanent. Un no canvia de personalitat
com qui plega el paraigües o com qui
penja el barret.
Encara que ens pugui semblar estrany, un
ja nota quan li toca afaitar-se. Millor dit, a un
ja li ho fan notar. M’explico. Dues persones,
parlant, es miren a la cara. La barba també
surt a la cara, i quan no fa goig de veure és que
fa pena. Llavors el rostre de la persona a qui
parles o a qui escoltes expressarà l’estat de la
teva cara, possiblement marcat per la presència
de la barba. Aquest és un bon i clar indicador
de quan toca afaitar-se. Ara bé, haver d’arribar
fins aquests extrems…