Avui és festa major a Girona, que té com a patró Sant Narcís. Sempre és bo recordar les llegendes que tenim a casa nostra, i més quan tenen a veure amb fets històrics.

Els francesos, l’any 1285, ens volien envair i quedar-se la Corona d’Aragó, perquè els havíem pispat l’illa de Sicília. Així doncs, dirigits per Felip l’Ardit van arribar fins a Girona i la van assetjar. Van resistir tot el que va poder, però finalment van haber d’abandonar-la i van entrar-hi els francesos. Aquests van saquejar la tomba de Sant Narcís i les altres relíquies. A partir d’aquí, ens diu Bernat Desclot i altres historiados que unes mosques molt verinoses els atacaven i els mataven: eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar;

I així va morir una tercera part de l’exèrcit francès, i mentre es retiraven, també va morir el rei.

El patró de Girona en altres ocasions també ha defensat la seva ciutat, però potser aquesta fou la més significativa.

Estic estudiant a la facultat un divendres fred però assoleiat d’octubre. Porto una bona estona estudiant. Decideixo sortir a prendre a l’aire, em dirigeixo a la plaça de les Camèlies. Busco un banc on hi toqui el sol, però allunyat dels arbres. No vull seure sota un arbre perquè l’experiència (no meva, per sort) em diu que els ocells poden defecar damunt meu. Trobo un lloc bastant estratègic i em poso a llegir. Al cap de mitja hora, em dic: «acabes aquest paràgraf i marxes». Torno a reprendre la lectura i de sobte es precipita una defecació sobre el meu llibre. Aixeco el cap i veig un colom (especialista en la matèria) damunt d’un cable d’electricitat. Ell, com si res. El llibre en qüestió és de la biblioteca de la universitat. Vaig perdre’n un d’igual fa tres dies, i a aquest se m’hi caguen a sobre. Què hi farem.

 Extret de la revista universitària novadiagonal, núm. 53, escrit per en Fafa

És sorprenent la diversitat de barbes
que es passegen per les facultats. Tots
tenim son quan ens llevem, tots fem
la mateixa cara. Com que possiblement
no ens fa falta afaitar-nos a diari, lògicament
no ho fem. Però com que no ho fem cada
dia, no ens hi acostumem: un no s’afaita quan
toca fer-ho, i, quan no ho fa, surt barba. Cal
saber que la barba té una duració mínima de
vint-i-quatre hores. És a dir, que un cop al carrer
de bon matí no hi ha marxa enrera: la barba
no t’abandona fins l’endemà. Observant una
mica les barbes, m’entren ganes de descriureles
extensament, però com que aquí no pretenc
fer-ne un estudi sociològic, les comentaré (no
totes, que no acabaríem) de forma breu i general.
Això sí, seguint un ordre, el cronològic.
Comencem:
Un espera fervorosament l’arribada de pèl a
la cara. Com que li fa tanta il·lusió, li fa pena de
desprendre-se’n. Per això se’n deixa una mica,
com a rastre, com a mostra. L’exemple més conegut
és el de les patilles. Aquesta situació és la
més efímera. És la pròpia d’aquells que s’estrenen
en el món de les barbes.
Més tard, el pèl es deixa veure més, i també
amb més freqüència. Durant aquesta etapa hi
ha qui es deixa barba rància per a presumir-ne.
Però, com diu el costumari català, d’on no n’hi
ha no en raja. Aquest segon cas és fàcil de detectar:
per comprovar-ho només cal observar
les zones llises de la cara. Realment se’n troben
molts, de deserts pelats! Així, es pot entendre
que la manera com un porta la barba està
molt pensada, tret del cas que algú no fos capaç
d’afaitar-se durant un parell de setmanes,
fet bastant extraordinari. Tan extraordinari, que
hauríem de dir que seria el cas d’algú que fos
capaç de no afaitar-se durant un parell de setmanes.
Total, que seria un error preguntar a un
company de classe: has vist què portes a la cara,
has vist què t’ha passat?!
El següent supòsit de barba sol ser el menys
vist. És el cas de la barba formal, elegant. Una
barba coherent amb el seu nom, declarada barba
de per si. És la clàssica barba que va d’orella
a orella passant per sota la mandíbula, per
l’anomenda barbeta (s’entèn perquè) i pel bigoti.
És la menys vista perquè té tres requisits.
jordi fàbrega | econòmiques ub
El primer és densitat, abundància, i, com que
això no està a l’abast de tothom, és un requisit
força exclusiu. El segon requisit és la voluntat
de cuidar-la. Suposo que tothom entendrà
que una barba elegant no es pot portar despreocupada.
Alerta, això tampoc significa que
la barba s’hagi de pentinar! El tercer i últim
requisit és que el propietari ha d’acceptar-la i
assumir-la. Acceptar-la és molt fàcil, significa
no matar-la. Assumir-la no ho és tant: és estimar-
la sabent que el representa a ell mateix,
perquè la barba no és com un paraigües, que
es fa servir només quan plou. No és tampoc
un barret, que es penja quan s’entra a un lloc
cobert… per això mateix aquest tipus de barba
és el més permanent. Un no canvia de personalitat
com qui plega el paraigües o com qui
penja el barret.
Encara que ens pugui semblar estrany, un
ja nota quan li toca afaitar-se. Millor dit, a un
ja li ho fan notar. M’explico. Dues persones,
parlant, es miren a la cara. La barba també
surt a la cara, i quan no fa goig de veure és que
fa pena. Llavors el rostre de la persona a qui
parles o a qui escoltes expressarà l’estat de la
teva cara, possiblement marcat per la presència
de la barba. Aquest és un bon i clar indicador
de quan toca afaitar-se. Ara bé, haver d’arribar
fins aquests extrems…

L’altre dia vaig portar la bici a arreglar a una taller, al carrer Sardenya. El propietari havia deixat la nota següent: «SERRADO. 30 MINUTOS». Mentre esperava que tornés, vaig fixa-me que al costat tenia un grup de cinc persones, algunes assegudes en un banc de la vorera, altres en cadires; estaven fent-la petar. Dos d’ells portaven bates blanques.

Resulta que eren, respectivament, la propietària d’una merceria, una perruquera i un treballador d’una òptica, que tenien les seves botigues una al costat de l’altra. Havien portat una taula i cadires i anaven xerrant. De tant en tant saludaven gent que passava pel carrer -semblava que coneixien a tothom-, i algunes senyores gran s’unien de vegades a la conversa.

Si venia algun client a alguna de les botigues, abandonaven dos minuts el «tinglado» per anar a atendre’l; després hi tornaven. Fent barri.

«Massa música, massa música, pels carrers de Barcelona. Quanta més música als carrers, menys harmonia als cors» (Glosari, 16/X/1923). No sé si Eugeni d’Ors es referia a tots els mp3, iPODs, i altres aparells que la gent porta endollats a les orelles tot el sant dia; suposo que no, però al llegir-ho m’ha fet pensar de seguida en aquest fet. I els cors d’avui dia tampoc és que tinguin gaire harmonia…

Sembla ser que en Quim Monzó ens està deixant bastant bé per allà a la Germània, on fan un Congrés de Literatura, fires de llibres… Ahir va fer un discurs a Frankfurt sobre l’honor de la cultura catalana, que si està dispersa, desestructurada, repartida entre varis estats en cap dels quals és realment llengua oficial, etc.

En Monzó és un escriptor que sempre m’ha sorprès, me’l van presentar quan feia 4t d’ESO; el professor de català ens va repartir un article d’opinió sobre la desaparició de la llengua catalana, l’autor ho donava com un fet evident. D’entrada vaig pensar que Quim Monzó era molt pessimista i poc realista. Ara el veig a Frankfurt defensant la llengua i la cultura catalanes; vés a saber, potser ha cambiat d’opinió.

Un Glosari és un conjunt de gloses. La glosa és un gènere introduït en el periodisme català (que en cert punt es pot considerar literatura) per Xènius, és a dir, Eugeni d’Ors.

Aquest blog pretén recuperar aquest gènere, que aquí ens el defineix Josep Murgades: Què és una glosa? Podríem definir-la en principi com un assaig breu, d’extensió gairebé mai no superior a una pàgina, on amb un estil llampant que cerca la persuasió, i a partir de símils i d’avinenteses vàries que depara l’actualitat nacional i estrangera, s’emeten judicis valoratius o s’invita a la reflexió sobre tot de temes i de circumstàncies d’ordre divers, concernents tant a individualitats destacables per una o altra raó, com sobretot a qüestions rellevants en un o altre sentit de la vida col·lectiva.

Xènius escrivia cada dia una glosa a La Veu de Catalunya, un diari del segle passat. Des de La Veu de Catalunya Xènius, es presentava sempre atent al present, disposat a escoltar “les palpitacions del temps”. Però la glosa no és només un article d’expressió personal firmat per un extraordinari observador de la realitat ciutadana. En les gloses hi ha poesia i assaig, narració i anàlisi, política i literatura, llengua i cinema, moda i publicitat (Xavier Pla).

En definitiva, la conclusió seria que aquest espai té la intenció de seu un «nou» glosari, un glosari del segle XXI, obert a les opinions de tothom.

En Xènius us dóna la benvinguda a El Glosari del s. XXI